| |
Hem
parlat amb la Montse Sais que fa cadires seguint la tradició
i l'ofici que començà el seu avi.
 -Quan
va començar aquest ofici el seu avi?
No ho sé del cert. Ell devia començar d'aprenent els
anys vint, quan tenia setze anys, amb un caminaire de la Bisbal
que li deien "el Borni"...Després d' un any va
començar a fer cadires a casa seva. Al principi només
feia petites reparacions, i llavors, mica en mica, va anar comprant
maquinària (per dir-ho d'alguna manera), per fer-se les seves
pròpies cadires.
-Quan
es tarda a fer una cadira?
Jo encara no tinc gaire experiència i tardo gairebé
una setmana; però, quan tens experiència pots arribar
a fer-ne quatre cada dia sense que estiguin embalcades, és
a dir, tornejar-les, muntar-les i encolar-les, llavors es teixeix
la balca per a cadascuna d'elles, es tarda unes quatre hores.
 -Quins
canvis hi ha hagut d' ençà que el seu avi es va iniciar
en l' ofici?
Moltíssims. Un exemple n'és el que sempre m' explica
el meu avi: Quan ell treballava, havia d' anar a buscar branques
d' arbre i fer-se ell mateix, a mà, els barrots de les cadires.
Ara això és impensable, ja que es compren els llistons
i amb el torn vas confeccionant les diferents parts de la cadira
.
-Quin
procés se segueix per embalcar una cadira? Quins materials
s' utilitzen?
Es fa servir una planta que s'anomena balca o mogai, es troba en
llocs humits, a les lleres d' un riu, als aiguamolls, ...Antigament,
el meu avi anava al riu Ter, collia aquesta planta, l'assecava i
hi teixia. Ara, aquesta planta s' ha d'anar a buscar cada vegada
més lluny, ja que el meu pare la comprava a València
i jo l'he d'encarregar a Andalusia.
-Creu
que desapareixerà més endavant aquest ofici?
Actualment no hi ha cap més cadiraire a La Bisbal. El que
passa és que ara no es pot treballar igual com ho feien el
meu pare i el meu avi, de manera artesanal, perquè treballes
moltes hores i en treus pocs beneficis. Hi ha l'opció de
produir més en menys temps: tenir copiadors, pintar amb pistola
en comptes de pinzell, cal incorporar aquests canvis a l'ofici,
sinó no te' n surts
La
terrisseria Salomó té una activitat de 180 anys. Han
passat per aquesta terrisseria cinc generacions de la família
Salomó. Abans de dir-se Salomó, aquesta casa es deia
Manlleu. El primer Salomó es va introduir a la fàbrica
casant-se amb una filla Manlleu. Això va succeir el 1910.
Hem parlat amb en Pere Salomó, el cinquè dels Salomó
que continua al capdavant de la terrisseria
 QUINA
DIFERÈNCIA HI HA ENTRE EL TERRISSAIRE I EL CERAMISTA?
La gent que treballava el fang abans dels anys 60, eren terrissaires.
Després dels 60 es van passar a dir ceramistes (es feia com
a hobbie i amb innovacions)
La definició de terrissaire és: persona que es dedicava
a fer terrissa popular i d'ús domèstic. Abans es feien
més peces de ceràmica com a atuells: plats, plates,
bols..., però quan van aparèixer el duralex i el plàstic,
van haver de deixar de fer-los perquè la ceràmica
no pot competir quant a duresa, qualitat, preu,... amb aquests materials.
Llavors, gràcies al turisme es van tornar a fabricar per
vendre'ls com a souvenir. Això va donar una empenta monstruosa
que va fer que sortissin molts tallers petits i fàbriques
més grans que només es dedicaven a això. Les
peces que es feien abans ara només es fan per encàrrec
de col·lecionistes.
ELS
APRENENTS
En Pere Salomó explica:
"Vaig començar l'ofici als 13 anys quan tenia temps
lliure, però als 16 va ser quan m'hi vaig començar
a dedicar seriosament. Des que jo vaig començar d'aprendre'n
he vist passar molts aprenents que al cap d'un temps d'entrar-hi
s'han muntat la seva pròpia petita indústria o han
treballat en altres terrisseries."
Per ser terrissaire s'ha de tenir vocació. Els aprenents
comencen escombrant, fent pràctiques amb el torn (una o dues
hores) i posant peces al forn. Els aprenents amb vocació
n'aprenen molt ràpid en canvi els que no hi posaven vocació
o plegaven o acabat essent petits empresaris, Cap d'aquests aprenents
cobrava.
Xevi Fita
Cristina Salvadó
Mònica Grau
Maria Sacot
Jordi Fanals
|
