| |
On aniré
quan em mori? Què em passarà? Aniré al cel o
a l' infern? Hi ha vida després de la mort? Aquestes són
unes de les moltes preguntes que em faig i que segurament vosaltres
alguna vegada també us heu fet. Sinó, penseu-hi ara
durant un moment.
Vés a saber si existeix Déu o Satanàs, si hi
ha vida després de la mort. Jo crec que sí, per força
n'hi ha d'haver. Cada persona de la terra, una per una, ha de tenir
el seu veredicte, ha de rebre la seva recompensa o el seu càstig.
Pot ser que una persona sigui molt bona i a la vida li passin moltes
coses dolentes i hagi tingut mala sort; pot ser que una altra persona
sigui molt mala persona i a la vida li hagin passat moltes coses
bones i hagi tingut bona sort. Penso que aquesta última persona
tindrà el seu càstig, d'una manera o altra el tindrà,
i estic segur que l'altre rebrà la seva recompensa, potser
trigarà però la rebrà.
Quan jo em mori m'estimo més que em cremin i deixin anar les
meves cendres en la immensitat del mar, així sabré que
seré lliure...
Sembla que no pugui ser que arribem a morir però és
així: naixem, aprenem, vivim quatre dies, ens fem grans i morim.
Marçal
Pons
De
veritat, t'envejo força. Des que vas arribar, ara fa uns
tres anys, que vius quasi com un rei. Gaire bé et passes
el dia dormint, et lleves a l'hora que vols, t'adorms a l'hora que
vols, menges quan et ve de gust, aconsegueixes que t'acariciïn
tot sovint... A més, no has de treure ni la pols, ni rentar
els plats, ni escombrar la cuina, ni fer deures... Que n'arribes
a viure de bé! Bé, l'únic inconvenient que
tens és que no vas a passejar tan sovint com a tu t'agradaria.
És clar que segons quin dia et passes, cridant com un desesperat
esverant tots els gossos del veïnat o desafiant els gossos,
que de tant en tan, veus passar quan van a passeig i tu t'estàs
dalt al balcó. Et sens fort des de dalt, oi? Sincerament,
¿que no veus que aquests gossos amb una mossegada se't menjarien
sencer?
Això sí, Blacky, el que és més insuportable
de tu són els teus recitals eixordadors, escandalosos, molests
i insistents que fas durant la nit. Llavors no t'estranyi que de
tant en tan t'escridassin, perquè t'ho has ben guanyat. Tot
i això, no sé com t'ho fas. Sempre et comencen renyant,
i al final, acaben amanyagant-te. Suposo que deu ser per aquella
tàctica màgica que tens; primer t'arrauleixes, no
mous la cua, baixes les orelles, t'empasses la llengua i poses ulls
que sembla que et diguin "no ho tornaré a fer"...
Et fas el culpable. I llavors, en el moment adequat, et poses de
panxa amunt amb les potes al costat del morro i mous la cua graciosament.
És irresistible no tocar-te! En definitiva, diria que ets
un mimat! No et sembla?
El teu hobby no és que m'agradi gaire, tampoc. Tot el dia
tragines per tota la casa sabates i roba interior que trobes. Quan
no tens unes sabatilles, aprofites el moment quan es treu la roba
de la màquina de rentar, o quan algú es deixa algun
calaix o armari obert per agafar-li els mitjons.
També, ets una mica pesat. Mentre estem menjant, tu estàs
tota l'estona demanat menjar i rondinant (com si passessis gana!).
O quan algú s'abraça, mira la tele i a tu no et diuen
res, fas qualsevol cosa per fer-te notar. Gelós! L'únic
dia que no ens molestes a l'hora de sopar és quan fan veterinaris.
Què en penses d'aquest programa? Potser el trobes prou interessant.
Potser penses que són uns falsos i que no saben res de res
del món caní. M'agradaria que sabessis parlar, i així
saber dir-me, per exemple, què penses quan la gent et comença
a fer carotes, quins són els teus menjars preferits, quin
estil de gosses t'agraden més (si és que t'agraden
les gosses), quina música prefereixes... i quina opinió
tens del teu veterinari, que suposo que no et cau massa bé,
perquè si a mi m'haguessin de posar un xip a la pell amb
funció de DNI, no em faria massa il·lusió.
En definitiva, tot i amb tots aquests teus defectes i encara que
no siguis un gos de raça, ets el gos més maco del
món (quan vols)!
La teva mestressa.
Montse Dalmau
Tonto. Tu creus
que m'has d'abandonar al pic del volcà més gran d'Olot?
Creus que és normal deixar-te caure per aquella baixada tan
forta sense ni acomiadar-te de mi? Qui hi havia allà baix?
Espero que hi hagués algú i que aquest algú
fos molt important per a tu ja que tu vas ésser la meva primera
joguina; NO, la primera va ser Mimosín, tu vas ser la segona,
però, és igual. A mi m'ha sabut un greu terrible que
tu ja no fossis al meu costat. Ara com tornaré al restaurant
si la mama s'ha deixat el cotxet, el papa no em vol portar a coll
i aquella cosina de l'àvia només em diu: "Ai
que n'és de maco aquest nen, de gran totes li aniran al darrere.
Ja, ja, ja,..."; es repeteix més que el pebrot, encara
que jo encara no n'hagi pogut tastar, perquè la meva mare
em diu que si en menjo em creixerà un arbre a l'estómac,
ja que el pebrot té moltes llavors petites -que sóc
petit però no tonto-.
Ara, per culpa teva, ja no podré anar a comprar amb l'àvia,
perquè li fan molt mal els braços i no vol que em
fiqui dins el carret verd -un carretó molt gros que a vegades
m'hi ficava a dins-, i jo, com que acostumat a que tu em portaves,
he perdut el gust de caminar, ara ja no em surt dels cacauets -perdó-
anar a comprar a peu. Ara ja no podrem anar a veure aquella veïna
del carrer, que només volia que hi anéssim perquè
ella et volia muntar, a mi no em volia per res. Però és
igual. Te'n recordes d'aquell dia que corrien aquells homes vestits
blau fosc amb un pal negre a la mà i una gorra amb un escut
com el del barça però més lleig pel mig del
mercat, darrere de dos persones, amb la cara tapada i una bossa
-que semblava plena- a la mà, com tu i jo ens vam ficar al
mig d'aquests dos últims i els vam fer caure. Llavors la
mama estava molt contenta amb nosaltres; ens va comprar un ou "Kinder"
i tot.
Sé que ens ho vam passar molt bé junts però
ara ja no podrem tornar a fer tot allò que ens feia divertir
tant: fer carreres a la baixada amb els nens del carrer, posant-nos
davant les àvies a mercat, perquè ens diguessin "arracona
maco" -perquè allò de maco no sé si és
veritat o mentida però nosaltres ens ho creiem-, fer que
el pare ens empenyés, perquè jo ja no tenia ganes
de fer-te anar les cames,... però, ara gràcies a que
tu te n'has anat aquí baix, ja no podrem tornar-ho a fer.
Tonto.
Xavier Fita Sureda
|
