8 de març 2001

Gioconda Belli

Y DIOS ME HIZO MUJER

Y Dios me hizo mujer,

de pelo largo,

ojos,

nariz y boca de mujer.

Con curvas

y pliegues

y suaves hondonadas

y me cavó por dentro,

me hizo un taller de seres humanos.

Tejió delicadamente mis nervios

y balanceó con cuidado

el número de mis hormonas.

Compuso mi sangre

y me inyectó con ella

para que irrigara

todo mi cuerpo;

nacieron así las ideas,

los sueños,

el instinto.

Todo lo que creó suavemente

a martillazos de soplidos     

y taladrazos de amor,

las mil y una cosas que me hacen mujer todos

los dias

por las que me levanto orgullosa

todas las mañanas

y bendigo mi sexo.

COMPROMÍS

Viuré cada moment

amb el cap i amb el sexe;

prendré cada alenada

amb els pulmons oberts;

sóc terra fèrtil, pariré;

faré totes les coses

com si m’hi jugués l’ànima;

no m’avergonyiré

de fets no de paraules.

Tu em vas donar la vida

i et juro aprofitar-la.

I WOULD

Voldria seure a qualsevol bar

i fer unes cerveses amb tu.

Podríem parlar com si fóssim amics

del món, de les coses que passen,

i tu em donaries foc

quan m’abellís de fumar.

Després passejaríem pel barri gòtic,

i aniríem, com sempre a Petritxol,

que tant ens agradava,

i potser entraríem en alguna botiga

o a qualque sala d’art.

Comentaríem projectes i esperances,

i parlaríem de possibles viatges.

I et podria explicar com és el meu noi,

i confessar-te el perquè m’agrada.

Tot això ho hem fet tantes vegades…

No en sabia tota la importància.

Quan tingui fills els parlaré de tu.

LA CITA

Quedem citades en algun lloc estrany

un vespre plujós de novembre

o, si ho prefereixes,

un matí brillant de primavera.

Trobem-nos un cop més

en un indret secret i despullat,

lluny de la meva vida rara

i de la teva mort traïdora.

Encara hem de parlar de tantes coses…

Margarita Ballester

HE PERDUT L’ESMA

He perdut l’esma i la dolça son

i la gana d’asseure’m a taula.

Sóc de fràgil salut

quan de l’amor es tracta,

i el cos se n’esparvera tant

que perd el ritme dels costums

apresos per la mida.

Tinc desig de jeure al teu costat

amb l’aplom de l’animal que expressa

l’únic lloc possible vora l’amo.

EM MORIRÉ

Em moriré en diumenge

i així evitaré el dilluns de treballar.

Serà un diumenge esplèndid,

començaré la setmana no fent res.

Safo

121- Ja que som amics, mira,

jeu amb dona més jove,

jo no suporto fer-ho

amb tu, que en anys et passo.

125- Quan era una donzella

        jo mateixa em trenava les corones

        ben sovint.

126-     Si reposar poguessis blanament

en el pit de la tendra companya! 

127-     Muses daurades, veniu-me aquí…

128- Veniu ara, suaus Gràcies, i Muses

        de bella cabellera

129-T’has oblidat de mi…

O quin altre home, en comptes de mi,

estimes?

130-Em fibla una altra volta

l’amor que laxa els membres,

rèptil dolç i amarant, incombatible.

Teresa Pasqual

Després d’haver fet propis

els propis pensaments

et diuen que ets dona

i tímida renegues

de les portes segures

amb el teu nom escrit.

I tems la por a estar sola amb la por

com tems, oh Déu, al fred i a la fatiga,

als espais buits, a les grans veritats,

a respostes que no han après a entendre

que sols era possible una resposta,

per primera vegada no les tems, 

les mentides que saben ser mentides.

Maria Mercè Marçal

CANÇÓ DE BRESSOL

Bruixeta la non-non,

amb caputxeta blanca.

Hi ha una finestra als núvols

que si s’obre no es tanca,

si no ve la soneta

amb ventallet molt fi.

Pestanyeta de seda,

lluneta de coixí.

Ralet, ralet… Paraules petitones.

Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!

Besar-te els ulls és fer volar un estel

en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella

hi he arribat amb l’amor humit de serení.

Penyora aquest joc, duré, demà al matí,

braçalets de petons a cada manuquella.

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.

I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!

Per obrir la magrana tancada sense panys

ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,

una festa d’olors amb la trena desfeta.

CANÇÓ DE SALTAR A CORDA

La pluja és una bruixa

amb els cabells molt llargs.

Cascavells li repiquen

tota la trena avall.

A la nit, si venia,

ho fa sense avisar,

estalzim a la cara

i el vestit estripat.

Si fa córrer l’escombra

conillets, a amagar!

amagats que seríem

que no ens atraparà.

Darrere la cortina

fem-li adéu amb la mà.

Les xiquetes del meu poble

seuen en cadira baixa

i amb un davantalonet

i un drap tan llarg com un dia

sense pa-amb-xicolata,

si feien punt de cama,

si punt de cadeneta

o punt d’escapulari,

i cantaen allò

de “montañas nevadas”

Les dones del meu poble

de matinet al tros:

adés cullen patates,

adés arranquen cebes

o aixafaen terrossos

o se’n van a fer herba

per als conills o duien

farinetes als cotxos

o segó a la feram,

o apedacen llençols

o passen agulletes

o suquen pa amb vi i sucre

per com tórnon de costura

les xiquetes del meu poble.