|
|
|
EL PUNT / Dissabte. 13 de marc de 1999 LA CRÒNICA DEL DISSABTEEren més de set-centes a la festa Enric Matarrodona Dilluns al vespre, passades les nou. Observo per diferents carrers corrues de dones, de totes les edats, amb paquetets a les mans el contingut dels quals és difícil d'esbrinar, tot i que la forma en dóna alguna pista. Hi ha dos detalls que no se m'escapen. Comprovo que pràcticament totes caminen amb certa celeritat i que tracten amb cura el que traginen. Així mateix, no em costa gaire comprovar que, per diferents camins, totes tendeixen a anar cap a un mateix punt. Tampoc no m'és difícil -en un poble se sap tot i de seguida saber quin és aquest punt cap a on es dirigeixen i a fer-hi què. De fet, a La Bisbal no és cap novetat que un dia l'any, exactament el 8 de març, hi hagi un cert trasbals. Elles celebren la seva festa, la festa de la Dona Treballadora. Aquesta vegada és la desena, i la fan al pavelló nou. Cada any trien un motiu diferent, sense gaires pretensions ideològiques ni consignes difícils de pair: la dona i la natura, la dona viatgera, la dona i la cultura, la dona i... Simplement, em diuen, una festa en què hi caben totes i on, per descomptat, no obvien que la igualtat de sexes és encara un procés llarg i difícil. Quan he descobert que el que porten a les mans són els requisits que es repartiran i es menjaran per sopar, me'n vaig cap a casa. A la televisió fan el Paral·lel d'en Barbarà, i comprovo que avui és lògic, no? també va de dones. Hi són totes les que acostumen a aparèixer més en els media. Les polítiques: la Mayol, l'Oranich, la Rahola, la De Madre, la Montserrat..., i evidentment parlen del que toca. Les quotes en surten malparades, insisteixen en el problema dels maltractaments, discuteixen si cal regular les prestacions socials de les mestresses de casa... Tinc la impressió que no diuen gaire res de nou. Tampoc gaire res per poder-hi discrepar obertament.De fet, quasi totes estan d'acord en la diagnosi però dissenteixen en el remei, segons quin sigui el partit que representen o la ideologia que professen. Tinc la sensació que, igual que als polítics homes, se'ls escapa la realitat del dia a dia i no acaben de connectar amb la base . Penso que si fos dona pot ser em seria més fàcil canviar de canal. No ho faig i m'empasso la tertúlia sencera. Intento imaginar-me si aquestes polítiques tan mediàtiques sabrien estar-se com una més a la festa del pavelló, tan única i tan diversa alhora. Em diuen que no les hi troben a faltar. Fa dos anys, les dones del poble aconseguiren el zenit de l'atenció mediàtica organitzant un tren Talgo per portar més de dues-centes bisbalenques a celebrar la festa a París. Tot un èxit. Aquest any, s'han tornat a quedar a casa, i per allò de la «singularitat informativa» pràcticament cap mitjà no n'ha dit res. No ha prevalgut ni l'argument numèric: varen ser més de set-centes, les dones que varen trobar-se al pavelló. Set-centes! Aviat és dit, per a un poble de poc més de vuit mil habitants. No és menys cert, però, que diumenge, i amb la col·laboració de la colla dels geganters ja havien aconseguit cridar l'atenció passejant pels carrers de la vila una quarantena de gegantes vingudes de diferents poblacions catalanes. No puc negar que és una festa que, tot i que no hi puc participar, em cau simpàtica. Em sabia greu que no en quedés constància en els papers, tot i que em diuen, taxativament: «No la muntem pas per sortir als diaris, sinó per disfrutar-la plegades.» LA GLOSSA DEL BISBE
La Rigoberta, la que té un pit a fora, rebent diumenge passat les seves companyes gegantes a la Bisbal. Foto: IMMA BOSCH
|
