|
Es comenta moltes vegades que l’escolarització
va generalitzar-se en produir-se la Revolució Industrial.
El fet que els pares haguessin de deixar de treballar a casa
per anar a la fàbrica va provocar la creació d’escoles per
als fills dels obrers. No sabem si aquesta afirmació és certa
al 100 %, tenint en compte que a les fàbriques hi havia molts
cops menudalla que fins i tot dormia sota les màquines. És
de suposar que els dos fets es devien produir de forma inconnexa.
Normal en una situació revolucionària.
Ara estem immersos en una nova revolució: la de la
Informació. Tant és així que ja no es parla d’informàtica
i de comunicació com dues coses separades sinó que ja s’empra
el terme de Tecnologies de la Informació i de la Comunicació
(TIC).
Aquesta nova revolució tindrà, com totes, conseqüències
imprevisibles en els diversos àmbits de la nostra societat.
I l’ensenyament no en quedarà exempt. Ben al contrari, serà
un dels sectors que més profundament canviarà. Potser si avui
en dia aparegués un deixeble d’Aristòtil a classe, no trobaria
pas grans canvis en els mètodes d’ensenyament/aprenentatge.
En tot cas el que sí que és bastant evident és que, en pocs
anys, la quantitat d’informació que hom rep s’ha vist notablement
incrementada i que la seva forma de transmissió està esdevenint
multimèdia (combinació de textos, sons, imatges i vídeo).
La mainada i el jovent són els més receptius i adaptables
a aquests canvis com passa amb totes les novetats. Ens trobem
amb alumnes de batxillerat que ens diuen «en una plana web
pots expressar tot allò que el paper mai no t’ha permès: la
teva veu, música, animacions, vídeos, etc.» Altres alumnes
més jovenets: «fer la meva plana web em fa vergonya perquè
això ho pot veure tothom». I fins i tot una alumna d’ESO amb
problemes d’integració a l’aula: «això és fantàstic profe,
ahir vaig poder veure a Internet amb els meus pares què estem
fent a l’escola». Són tres exemples, en etapes educatives
ben diferenciades, del canvi que s’està produint i de l’elevada
sensibilitat que les noves generacions tenen per les TIC (Tecnologies
de la Informació i de la Comunicació).
Aquest gran interès i facilitat d’adaptació de la mainada i del jovent a les TIC
ens pot portar, si no es prenen les mesures adequades, a una
situació que no s’havia produït mai fins ara: que els alumnes
dominin les noves eines de treball i els ensenyants no. Les
noves tecnologies ens porten, de fet, un canvi total dels esquemes
de treball, i hem de ser capaços, no solament d’adaptar-nos
a aquests canvis, sinó, d’anticipar-nos-hi, de preveure’ls,
en definitiva. Un exemple senzill: en un treball mecanografiat
per ordinador, un professor de llengua, observa que gairebé
no hi ha faltes d’ortografia. És una garantia de que l’alumne
sap ortografia? La resposta evident és que no, és l’ordinador
que porta un diccionari. Vol dir això que ja no cal ensenyar
ortografia? La resposta evident és que cal seguir ensenyant
ortografia i que hi ha excel·lents eines per a fer-ho.
Situacions
semblants a les que viuen els mestres les tenen els pares.
Comença a ser habitual la presència de l’ordinador a les llars,
que lluny d’ocupar un espai comú de fàcil accés per a tothom,
es troba a les habitacions dels fills. És fàcil que en una
família de classe mitjana on el pare i la mare no utilitzin
l’ordinador a la feina, aquests acabin desconeixent les noves
tecnologies i en canvi els seus fills en tinguin un gran coneixement.
L’ordinador és un desconegut per a molts pares i mares, convertint-se
en un obstacle en la relació entre ells i els seus fills.
No hem d’oblidar que bastants adolescents passen
moltes hores davant de l’ordinador tancats a la seva habitació,
contribuint molt poc a les relacions que fins no fa gaire
s’establien en el nucli familiar. Alguns documents ja parlen
amb cert alarmisme dels perills que comporta aquest canvi
d’actitud.
Hi ha experiències
de cursos d’informàtica a pares i mares de família dels alumnes
dels centres, on, sabedors els mestres del que agrada als
alumnes, s’ha ensenyat als pares a utilitzar eines com el
correu electrònic, fer un xat, descarregar música en format
MP3 o utilitzar els jocs de moda. Ha estat gran la sorpresa
quan els pares t’expliquen (amb alegria) que s’han passat
la tarda de diumenge jugant amb els seus fills i que feia
temps que ja no ho feien. Si volem que les noves tecnologies
estiguin tutoritzades per persones adultes i es vol mantenir
la relació entre aquestes dues generacions, hi ha d’haver
un cert apropament al terreny dels nens. Hem d’admetre que
aquelles partides d’escacs entre pare i fill a la cuina de
casa, potser han passat a un segon terme i les noves tecnologies
han fet que apareguin noms com “l’Edat dels Imperis” (joc
de moda). S’ha de fer un acostament al fill o potser cada
vegada entendrem menys què passa a la habitació de l’ordinador,
que és on passen la major part del temps els petits de la
casa.
És un canvi de conducta, però hem d’intentar ser alumnes
dels nostres fills en les noves tecnologies, sinó, no podrem
donar la nostra visió com a persones adultes del que fan.
|
