L’escola davant les Noves Tecnologies (TIC)

Del suport paper al suport digital

Girona, 2 de juliol del 2001

La necessitat de comunicar-se

Com tots els avenços tecnològics, les TIC (Tecnologies de la Informació i de la Comunicació) obeeixen a una necessitat humana.

La necessitat de comunicar-se, de transmetre informació als semblants, és present en totes les civilitzacions humanes, des de fa milers d’anys.

L’ésser humà ha emprat, històricament, tota mena de suports, instruments i argúcies per comunicar-se amb d’altres i emmagatzemar informació per ser utilitzada en un altre espai-temps.

L’arribada de la impremta suposà, sens dubte, una gran revolució en el camp de la gestió de la informació i de la comunicació. Amb ella, augmentaven enormement les capacitats de comunicació, d’emmagatzematge de la informació, etc.

Un mateix contingut podia ser copiat de forma fàcil i, per tant, arribar a moltes més persones, en menys temps i a llocs molt diferents.

L’era de l’electricitat

La utilització de l’electricitat suposà un nou suport per a la transmissió de la informació i la seva codificació. En un primer moment només s’aplicava l’electricitat per transmetre informació a distància, mitjançant el telègraf. Per aquest nou medi, la codificació humana (alfabet i numeració) no era adequada, la qual cosa obligà a idear sistemes de codificació basats en només dos codis. L’electricitat només sap entendre apagat/encès, és a dir, els dos estats del que anomenem codi binari.

Els codis binaris del telègraf eren molt rudimentaris, ja que es basaven en sons curts i sons llargs. Al capdavall eren, però, codi binari i representaven el preludi del que seria el món digital.

L’aparició de l’ordinador

Hagué de passar encara més de mig segle per trobar més aplicacions a l’electricitat, pel que fa al tractament de la informació.

Pels volts dels anys 50 aparegueren els primers ordinadors, els quals no anaven gaire més enllà de ser rudimentàries màquines calculadores.

Però havia nascut un concepte molt important que fins llavors pràcticament no existia: s’estaven creant aparells capaços no de reproduir informació (com la impremta) sinó de processar-la.

A excepció doncs de l’àbac i d’altres enginys que simplificaven el tractament matemàtic, no hi havia doncs elements capaços de tractar de forma automatitzada la informació i extreure’n uns resultats.

Mica en mica la tecnologia dels ordinadors anà avançant i a Europa es generalitzà el gal·licisme informàtica, que significa tractament automatitzat de la informació.

L’emmagatzematge magnètic

Inicialment els ordinadors tenien poca capacitat de procés i pràcticament una nul·la capacitat d’emmagatzematge de la informació.

L’aparició de l’emmagatzematge en suports magnètics (memòries de ferrita, cintes, disquets i discos) permeté guardar importants quantitats d’informació.

Tot i això l’ordinador era un element car, accessible només a les grans empreses i organismes governamentals. Fins i tot en aquests centres de treball calia, molts cops, establir horaris d’utilització de les seves pantalles.

L’ordinador personal

La dècada dels 80 arribà el que s’anomenà PC (Personal Computer), altrament dit ordinador personal.

La tecnologia electrònica havia avançat ja molt gràcies a la carrera espacial, la qual permeté la creació de circuits electrònics de reduïdes dimensions, anomenats xips o circuits integrats. Amb ells augmentaven notablement les capacitats de procés dels ordinadors, se’n reduïen les dimensions, n’augmentava la fiabilitat i se n’abaratia el cost.

És llavors quan l’ordinador comença a arribar a les PIME (Petites I Mitjanes Empreses) i comencem a veure’n algun a les escoles.

L’ordinador segueix sent, però, en la majoria de llocs com un tòtem: té encara un llocs especial on se’l va a utilitzar, com si d’un acte litúrgic es tractés. És encara un element rar a la vida quotidiana.

A més, dialogar amb ell no és massa fàcil. Cal conèixer el seu llenguatge particular, combinacions de tecles, etc.

Els entorns gràfics

A finals dels anys 80 i primers dels 90, fruit del constant augment de potència dels ordinadors, apareixen els entorns gràfics.

Molt més intuïtius, molt més a prop de la naturalesa humana, faciliten l’ús de l’ordinador i redueixen notablement el temps d’aprenentatge dels programes.

A més, són molt més agradables, ja que incorporen la imatge com un element natural en l’ordinador. És l’arribada del Macintosh d’Apple, del Windows de Microsoft i d’altres.

La gran expansió

L’estandardització dels components i la incessant carrera tecnològica en la que estan immerses les empreses del sector ha provocat un constant abaratiment dels ordinadors, paral·lelament a l’aparició de noves prestacions. Així, en la passada dècada dels 90 hem pogut veure com:

·        Els ordinadors adquirien prestacions multimèdia: text, so, gràfics, imatge, vídeo.

·        Augmentaven notablement les capacitats de comunicació entre els ordinadors, generalitzant-se les xarxes locals i les de gran àrea, com és el cas d’Internet.

·        Aplicacions (programes) cada cop més fàcils d’usar i amb més capacitats de comunicació amb altres programes.

·        Ordinadors personals amb gran capacitat d’emmagatzematge d’informació.

·        Difuminació del llindar entre l’ordinador i d’altres aparells de comunicació: vídeo per ordinador, ràdio per ordinador, telèfon per ordinador, etc.

·        La generalització dels suports òptics d’informació: CD-ROM, DVD i les seves variants.

Per tant, podríem dir que a hores d’ara som capaços de registrar informació, reproduir-la, emmagatzemar-la i transmetre-la pràcticament sense cap limitació si:

·        disposem d’un ordinador personal i programari actualitzat

·        som capaços d’utilitzar aquestes eines

La immediatesa d’Internet

Mereix especial atenció el fenomen d’Internet, el que s’anomena també la xarxa de les xarxes. Què té de diferenciador Internet?

Jo diria que, a part d’ésser una forma de comunicació pràcticament estàndard, és a dir, que no depèn de l’ordinador i dels programes que es facin servir, la seva característica principal és la immediatesa.

Per primer cop a la història disposem d’una eina que permet, a baix cost, elaborar una informació i comunicar-la de forma instantània a tot el món.

Donada la seva singularitat, es plantegen molts reptes sobre Internet. Per exemple:

·        Què vol dir que arriba a tot el món? Qui tingui aquestes eines pot accedir a la informació. Qui no pot disposar-ne o no en sap es queda fora. Per tant, estem davant del que s’anomena discriminació tecnològica. És el mateix dilema que tenir cotxe i carnet per poder conduir. La conclusió seria que tal com cal el transport públic, cal també un Internet públic.

·        Com es distribueix la informació? Fins ara la xarxa ha tingut un creixement espontani, anàrquic quasi bé. Això planteja la necessitat de que hi hagi portals que classifiquin i recomanin la informació, però amb quins criteris? En mans de qui estan els portals? Quins interessos serveixen?

·        Els cercadors (buscadors) permeten, en principi, una selecció neutra de la informació. Normalment és el mateix autor/editor d’un contingut que es dóna d’alta en els cercadors. No obstant, els cercadors també poden obeir a interessos concrets. A això cal afegir-hi que el gran problema que existeix actualment és com classificar els continguts.

·        Determinats continguts de la xarxa poden no ser idonis en alguns espais-temps. Moltes empreses han hagut d’establir sistemes de filtratge per evitar que els seus empleats perdin el temps navegant o xatejant. A les universitats s’ha hagut de limitar també els accessos a la xarxa, ja que hi havia alumnes que copaven les hores d’utilització dels ordinadors amb qüestions no acadèmiques. El mateix està passant en un bon nombre de centres de secundària. Sembla doncs clar que en els equipaments d’ús comú caldrà regular-ne el seu ús i establir sistemes de filtratge. Però altre cop la qüestió: qui filtra i amb quins criteris?

Per tant, dir que la xarxa és lliure, com es comenta sovint, no és cert del tot. En tot cas, la xarxa aporta un grau de llibertat d’expressió i de comunicació que fins ara no teníem. Sobretot, la xarxa aporta horitzontabilitat: en el moment que decidim posar una informació a Internet, aquesta pot ser accessible a tothom.

En l’aspecte negatiu, l’excés d’informació pot ser un problema. I també el seu grau de qualitat. Per exemple a EEUU, els metges diuen que els seus pacients arriben més informats a les consultes gràcies a Internet, però també asseguren que hi ha pacients mal informats a través d’Internet.

El repte per a les escoles

Es parla molt que les TIC suposen i suposaran grans canvis en el món de l’educació. La majoria d’experts coincideixen en una sèrie d’aspectes:

·        Caldrà formar perquè l’individu aprengui a aprendre.

·        L’aprenentatge es perllongarà durant tota la vida.

·        L’esquema professor (qui té el coneixement) – alumne (qui el rep) quedarà totalment trencat.

·        L’ordinador serà un element més a l’aula, ja que cada alumne/a tindrà el seu.

No obstant, llevat del darrer punt, aquests canvis no són deguts a la presència o no de les TIC a l’escola sinó a l’evolució de la nostra societat, en la qual cada cop són més freqüents els canvis.

En el que es refereix a les escoles, els canvis que es produiran degut a la penetració de les TIC són imprevisibles, com ho són sempre que apareix una nova tecnologia en la nostra societat.

El que sí hem de tenir molt present és que l’eina és aquí, que ens ofereix moltes possibilitats didàctiques i que els alumnes hi són molt receptius. Per tant, la nostra funció és usar l’eina, experimentar amb ella, trobar-hi aplicacions didàctiques i comunicar les nostres experiències a la resta de la comunitat educativa per enriquir-nos mútuament.